Sandra Yáñez, Barcelona 21 de febrer de 2024 – La llei catalana 17/2020, que reconeix el dret de les dones a erradicar la violència masclista, defineix la violència masclista en l’àmbit laboral com “la violència física, sexual, econòmica, digital o psicològica que es pot produir en l’àmbit públic o privat durant la jornada de treball, o fora del centre i de l’horari establert si té relació amb la feina”.
Els comportaments associats a aquest tipus de violència s’agrupen en tres categories: assetjament per raó de sexe, assetjament sexual i discriminació per embaràs o maternitat. Les víctimes són majoritàriament dones i els victimaris homes, però també ho pateixen persones homosexuals, transsexuals i fins i tot homes heterosexuals.
Alguns comportaments que fan part de la violència masclista en l’àmbit laboral són: assignació de tasques, competències o responsabilitats per sota de la categoria professional, ser relegada en la promoció professional, tenir problemes per a accedir o continuar en el lloc de feina, els acudits de caràcter sexista, floretes i comentaris sexuals, gestos o mirades insinuants, contacte físic i peticions i invitacions de naturalesa sexual, entre d’altres.
Els protocols i el cas de Jennifer Hermoso.
Davant d’aquestes violències, els anomenats “protocols” per a prevenir i actuar contra l’assetjament, les agressions i altres comportaments masclistes, es proclamen com una eina eficaç. Es tracta de documents interns que empreses i organitzacions dissenyen, amb ajuda d’un professional, per a traçar un pla d’acció que els permeti actuar davant les denúncies, internes i externes, d’aquest tipus de violència, garantir la cura de la persona denunciant i resoldre la denúncia de manera diligent i justa.
Tot i que els protocols, en teoria, garanteixen que les denúncies puguin arribar a bon terme, la realitat ha demostrat que no sempre funcionen i que, en lloc de garantir a la víctima la seva restitució, acaben convertint el procés de denúncia en una permanent revictimització.
El recent cas de la futbolista Jennifer Hermoso, jugadora de la selecció femenina de futbol, que va ser agredida pel president de la Federación Española de Fútbol, Luis Rubiales, és un exemple de com els protocols contra l’assetjament i les agressions masclistes resulten inútils si darrere no hi ha un treball conscient per a erradicar els comportaments masclistes en la cultura de l’organització.
“Els protocols contra l’assetjament i les agressions masclistes resulten inútils si darrere no hi ha un treball conscient per a erradicar els comportaments masclistes en la cultura de l’organització.”
Si seguim les pautes de la guia “Claus per a un abordatge feminista de l’assetjament masclista en l’àmbit laboral” (Fundació Surt, 2022) podem verificar que en aquest cas, que va ser tan mediàtic, el protocol intern no va servir per a res, encara que existia sobre el paper, i es van obviar totes les recomanacions que busquen protegir la dignitat i la privacitat de la víctima i evitar la seva revictimització.
Seguint la guia esmentada, podem dir que la Federació va fer tot el que no havia de fer en cas d’una denúncia d’assetjament o agressió: no va protegir la víctima, no va mantenir la confidencialitat (va donar a conèixer als mitjans converses privades), la va revictimitzar (va suggerir que ella era la responsable del petó), no va haver-hi un tracte just (l’organització es va inclinar per la versió de l’agressor), no es va a protegir la víctima davant de possibles represàlies (es va permetre que no se li convoqués a la selecció després de denunciar) i se la va pressionar perquè digués que els fets denunciats no havien ocorregut.
Igual que el racisme estructural, el masclisme és una estructura que ens transcendeix com a éssers individuals i determina molts dels nostres comportaments.
El gran èxit del patriarcat ha estat la normalització i naturalització dels comportaments masclistes, amb la qual cosa ni tan sols els arribem a qüestionar fins que no n’esdevenim víctimes. Per això el “petonet” de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso va ser assumit per part de l’organització i de la societat espanyola com un gest “afectuós”, “sense maldat”, tot i que les imatges demostren que va ser un comportament abusiu i que es va fer clarament sense consentiment de la víctima.
Un protocol, per més complet i complex que sigui, no pot funcionar en una organització o empresa on la tolerància al masclisme estigui garantida. No podem pretendre que una denúncia es pugui resoldre de manera satisfactòria per a la víctima si des dels llocs directius fins als clients es veuen com a “naturals” els comportaments que aquí hem descrit.
El gran èxit del patriarcat ha estat la normalització i naturalització dels comportaments masclistes.
El repte que enfrontem com a empreses i organitzacions és treballar, a consciència, en la desarticulació del masclisme a tots els nivells. No podem continuar tolerant i assumint com a “normals” comportaments masclistes i discriminatoris ni dels caps cap als empleats ni d’uns companys cap a uns altres.
Sabem que fer-ho implica invertir en formació i sensibilització, així com donar-li a les comissions de cura eines i mandat per a actuar, i això no sempre és fàcil, però a canvi tindrem espais lliures de masclisme, on les persones no hagin de patir ansietat ni sol·licitar baixes mèdiques o laborals per aquest motiu.
Davant d’una agressió no n’hi ha prou amb tenir un protocol
És important deixar clar que davant d’una agressió no n’hi ha prou amb tenir un protocol i dir que s’ha posat en marxa, perquè com hem vist això no evita la revictimització. Necessitem comprometre’ns amb la lluita contra aquesta xacra i erradicar de la nostra cultura organitzacional aquesta actitud, tan acceptada, de voler mirar cap a un altre costat quan les agressions es detecten i es denuncien. La indiferència i la negació només aconsegueixen concedir impunitat als agressors.